En guàrdia!

Capítol 1262. Un dels conjunts arqueològics especialment rellevant per conèixer el passat dels ilergets, un dels pobles ibers de la primera edat del ferro, és la fortalesa dels Vilars d'Arbeca, a les Garrigues. Es tracta d'una estructura defensiva impressionant, totalment emmurallada, que va ser ocupada de manera ininterrompuda durant més de quatre segles i mig, des de la primera edat del ferro fins a ben avançada l'època ibèrica plena. Es va començar a construir cap a l'any 775 abans de Crist i va ser abandonada pels volts de l'any 300 abans de Crist. Tenia onze torres de vigilància i només dues petites portes per accedir-hi. Les tècniques constructives que es van fer servir als Vilars d'Arbeca resulten insòlites i no són comparables amb cap altre assentament de la mateixa època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Emili Junyent, arqueòleg i catedràtic jubilat de Prehistòria de la Universitat de Lleida.

Capítol 1261. Valldaura en temps de Martí l'Humà. A la serra de Collserola, dins del terme municipal de Cerdanyola del Vallès, hi ha un bosc immens amb molta història, Valldaura. El palau que s'hi va construir va arribar a ser en alguns moments el centre de la vida política de la Corona catalanoaragonesa. En el seu origen, entre els segles XII i XIII, va pertànyer als monjos cistercencs, i més endavant va convertir-se en un lloc de caça i esbarjo per als reis. El primer monarca que en va tenir la propietat va ser Jaume II. Més endavant, Pere el Cerimoniós va convertir la domus de Valldaura en un palau. Però va ser durant el regnat de Marti l'Humà, entre 1396 i 1410, que la domus i el bosc que l'envoltava van assolir la màxima esplendor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Robert Álvarez Masalias, historiador, que també és autor, juntament amb l'arquitecte Vicente Guallart Furió, del llibre "Valldaura. Una història de monjos, reis, nobles, industrials i investigadors, 1150-2025".

Capítol 1260. Durant l'etapa republicana, a Catalunya les dones van conèixer una llibertat inèdita fins a aquell moment i van començar a accedir a espais que tradicionalment els havien estat vetats. En les tres primeres dècades del segle XX, diverses narradores havien pogut publicar llibres, dedicar-se al periodisme i estrenar obres de teatre. Per això encara va ser més dolorosa la fractura provocada per la Guerra Civil. La dictadura franquista va estroncar moltes carreres literàries; en el cas de les dones, a la discriminació cultural se li va sumar la de gènere. Van ser doblement castigades. Aquestes escriptores van haver de superar molts obstacles per la decisió d'escriure en català. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'escriptor Ramon Solsona, autor del llibre "Dones migpartides. Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament", Premi Carles Rahola d'assaig.

Capítol 1259. El 27 de juny de l'any 1900, al Tractat de París, una franja de la selva equatorial va passar a sobirania espanyola, en un moment en què l'antic imperi colonial havia quedat pràcticament desmantellat. L'interior d'aquest territori era una zona insubmisa, que es va anomenar Muni, Río Muni o Guinea Continental Espanyola, i que estava habitada per l'ètnia dels fang, formada per clans molt diversos. Abans d'internar-se en aquest rectangle de terreny, encaixat entre el Camerun dels alemanys i el Congo francès, i colonitzar de manera efectiva els fang, haurien de passar encara unes quantes dècades. Les últimes revoltes armades dels fang van coincidir amb la Primera Guerra Mundial, però fins a l'any 1927 Espanya no acabaria de controlar Río Muni. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Gustau Nerín, professor d'Història d'Àfrica a la Universitat de Barcelona i autor del llibre "La última selva de España. Antropófagos, misioneros y guardias civiles".

Capítol 1258. La Gran Guerra del Nord va ser un conflicte llarg i decisiu que va sacsejar l'Europa septentrional entre els anys 1700 i 1721, amb l'objectiu de controlar l'espai estratègic del mar Bàltic, el que els contemporanis anomenaven "dominium maris baltici". En aquest escenari s'hi van enfrontar les grans potències del nord i de l'est d'Europa, amb un imperi suec en el moment de màxima expansió territorial i una coalició decidida a posar fi a la seva hegemonia. El resultat no només va redefinir fronteres, sinó que va alterar profundament l'equilibri de poder europeu, va obrir el camí a noves potències i va certificar la fi d'una era. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Cèsar Sànchez, llicenciat en Història, fundador i alma mater del projecte de divulgació històrica Històries d'Europa.