En guàrdia!

Capítol 1266. Mestra renovadora, tant d'infants com d'adults, divulgadora cultural i feminista, catalanista... L'obra pedagògica de Rosa Sensat va ser de gran importància en el primer terç del segle XX, i especialment durant l'etapa republicana. L'experiència com a professora i com a directora de centres escolars va resultar pionera en molts aspectes, i la visió de la relació entre mestre i alumnes, com una col·laboració més que no pas com una relació de subordinació, continua plenament vigent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Salvador Domènech, doctor en Pedagogia i màster en Psicopedagogia per la UB, especialista en Història de l'Educació a Catalunya. També és autor del llibre "Què són 150 anys? Una mirada inèdita de Rosa Sensat republicana", de Voliana Edicions.

Capítol 1265. Al llarg del segle XIX, el sud de Catalunya va viure de manera molt intensa les tres guerres carlines que es van anar succeint. El Penedès i el Camp de Tarragona van ser un dels escenaris més agitats de l'enfrontament entre les forces liberals, partidàries d'Isabel II, i els defensors de l'Antic Règim i els furs territorials, que donaven suport a Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents. Durant la primera d'aquestes guerres, també anomenada guerra dels Set Anys, una de les juntes més destacades del bàndol del pretendent al tron va ser la Junta Carlista de Font-rubí. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'enginyer Marc Galimany Bonaterra, col·laborador de la revista local de Font-rubí Montònec i autor del llibre "La famosa Junta Carlista de Font-rubí. Crònica del carlisme al corregiment de Vilafranca".

Capítol 1264. El 1823, el cinquè president dels Estats Units, James Monroe, va anunciar un gir fonamental en la seva política exterior, que posteriorment va quedar resumit en un lema molt clar: "Amèrica per als americans." Monroe advertia els europeus que, si intervenien en els afers del continent americà, tota possible acció que es plantegessin seria vista com una agressió als Estats Units. A la llarga, aquesta doctrina Monroe va servir per justificar les intervencions militars nord-americanes a l'Amèrica Llatina, en funció de les prioritats econòmiques de la Casa Blanca en cada moment, i la tutela efectiva dels seus veïns del sud. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Tom Harrington, catedràtic d'Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, als Estats Units.

Capítol 1263. L'atac alemany contra la Unió Soviètica en plena Segona Guerra Mundial, el juny del 1941, quan els nazis ja controlaven part de l'Europa occidental, va alarmar molt el bàndol aliat. Roosevelt i Churchill es van veure obligats a auxiliar un dels seus enemics proverbials, Ióssif Stalin, enviant equipament per a l'Exèrcit Roig mitjançant un seguit de combois marítims que van estendre la guerra a la zona de l'Àrtic. Els vaixells es movien en condicions climàtiques extremes, marcades pel gel i les tempestes, que feien molt difícil maniobrar. A més, havien d'evitar que els detectessin els alemanys, que els assetjaven des del mar i des de l'aire. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el divulgador històric Pere Cardona, creador d'una pàgina web d'històries sobre la Segona Guerra Mundial i autor del llibre "El mundo en guerra. La Segunda Guerra Mundial contada por sus protagonistas".

Capítol 1262. Un dels conjunts arqueològics especialment rellevant per conèixer el passat dels ilergets, un dels pobles ibers de la primera edat del ferro, és la fortalesa dels Vilars d'Arbeca, a les Garrigues. Es tracta d'una estructura defensiva impressionant, totalment emmurallada, que va ser ocupada de manera ininterrompuda durant més de quatre segles i mig, des de la primera edat del ferro fins a ben avançada l'època ibèrica plena. Es va començar a construir cap a l'any 775 abans de Crist i va ser abandonada pels volts de l'any 300 abans de Crist. Tenia onze torres de vigilància i només dues petites portes per accedir-hi. Les tècniques constructives que es van fer servir als Vilars d'Arbeca resulten insòlites i no són comparables amb cap altre assentament de la mateixa època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Emili Junyent, arqueòleg i catedràtic jubilat de Prehistòria de la Universitat de Lleida.